Història

L’hospital modernista

Les característiques del recinte

En un inici, Domènech i Montaner va dissenyar un conjunt 48 pavellons que havien de constituir l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. D’aquest conjunt, i seguint la voluntat testamentària de Pau Gil, Domènec va decidir que l’Hospital de Sant Pau tingués prou rellevància, i per això el va dotar de 12 pavellons: un pavelló d’administració, un de cirurgia, vuit de malalts i dos d’observació. Els 36 restants es van reservar a la construcció del nou Hospital de la Santa Creu, a càrrec de la seva Administració.

A proposta dels testamentaris de Gil i del mateix Domènech, el projecte es va encetar amb la construcció de Sant Pau, atès que existia la dotació econòmica específica per fer-ho gràcies al testament del banquer. Així, la seva edificació es va dur a terme entre 1902 i 1912.

Davant les dificultats econòmiques de l’Administració de la Santa Creu per fer-se càrrec del traçat inicial projectat per Domènech, la resta de pavellons van quedar en esbossos, dibuixos i plànols. Alguns d’aquests edificis van ser executats posteriorment per Pere Domènech i Roura, fill del reconegut arquitecte, que va construir-los amb un estil que difereix força de l’emprat pel seu pare.

Per a l’execució del projecte, Domènech i Montaner va comptar amb un solar obert i regular, equivalent a nou illes de l’Eixample, amb una superfície total de 145.470 m², resultat de la suma dels terrenys adquirits pels testamentaris de Gil i els que eren propietat de l’Hospital de la Santa Creu. En l’assessorament mèdic i tècnic, l’arquitecte va comptar, respectivament, amb la col·laboració del metge Manuel Salinas i l’enginyer Leopold Gil i Llopart.

Per desenvolupar l’encàrrec de la millor manera, Domènech va estudiar i visitar els hospitals més moderns d’Europa. Així va conèixer els avenços científics i funcionals de l’època i les noves solucions arquitectòniques. L’objectiu era aconseguir el major benestar possible per als malalts hospitalitzats.

De les tendències europees del moment en la construcció de centres hospitalaris, Domènech va escollir una solució mixta entre la disgregació i centralització per aplicar-la al seu model d’hospital: va aixecar diversos pavellons destinats a diferents especialitats, comunicats entre ells mitjançant unes galeries subterrànies.

L’arquitecte va iniciar la construcció del conjunt hospitalari seguint una trama urbanística pròpia, diferent de l’Eixample: va girar l’alineació del projecte 45º respecte el Pla Cerdà, dotant-lo d’independència. Aquesta concepció va permetre-li crear un recinte aïllat i independent, amb vida autònoma dins Barcelona, és a dir, una espècie de “ciutat jardí” on emmarcar un model hospitalari nou: humà, modern i funcional, però alhora estèticament bell.

Domènech va projectar la planta del recinte al voltant de dos eixos, un de vertical i un altre d’horitzontal, formant una creu. A més de reproduir l’emblema de l’antic Hospital de la Santa Creu, l’arquitecte va fer servir aquesta forma per resumir i simbolitzar la història hospitalària de Barcelona, així com la redempció i guariment dels malalts que es trobaven al recinte.