La Fundació Privada

Història

L’hospital modernista


El trasllat de l’Hospital de la Santa Creu des del Raval als nous edificis modernistes que Lluís Domènech i Montaner va començar a construir l’any 1902 és un fet clau per entendre la història de la institució.

El nou recinte hospitalari va esdevenir “una ciutat dins la ciutat”, un conjunt arquitectònic que seguia una trama urbanística pròpia, diferent de la de l’Eixample, amb una alineació de 45 graus respecte a la quadrícula del Pla Cerdà.

Malgrat el projecte inicial preveia la construcció de 48 pavellons, finalment només se’n van construir 27, dels quals només 16 són modernistes. D’aquests, 12 van ser executats per l’arquitecte i la resta pel seu fill, Pere Domènech i Roura.

El nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va inaugurar-se l’any 1930, i va acollir activitat sanitària fins a la tardor del 2009, sent testimoni i protagonista dels avenços experimentats per la ciència mèdica al llarg del segle XX.

 

L’adjudicació del nou projecte


A finals del segle XIX, l’Hospital de la Santa Creu no podia respondre al creixement demogràfic de Barcelona, ni tampoc als darrers avenços mèdics que s’havien produït. Davant d’aquesta realitat, es va plantejar la necessitat de construir un nou hospital per donar resposta a la demanda sanitària de la ciutat.

La solució va venir de la mà del banquer Pau Gil, mort a París el 1896, sense descendència directa. Al seu testament, Gil va deixar constància de la seva voluntat de destinar part del llegat (una quantitat neta de poc més 3.000.000 de pessetes de l’època) a la construcció d’un nou hospital, el de Sant Pau.


El banquer va establir una sèrie d’indicacions per construir el nou centre hospitalari, com la necessitat de convocar un concurs per triar un projecte constructiu. Un jurat format per tres arquitectes va valorar els tres que es van presentar: “Higiene ante todo”, “Santa Cruz” i “Salud”.

Amb certes reticències, l’abril de 1900, els experts van escollir el darrer dels projectes presentats, desenvolupat per Josep Domènech i Estapà, que s’havia d’executar en uns terrenys que els testamentaris de Pau Gil havien adquirit a Sarrià. Més tard, al desembre del mateix any, un tribunal constituït per tres metges va rebutjar els projectes, perquè no reunien els requeriments necessaris d’higiene hospitalària d’un hospital modern.

Per aquest motiu, els testamentaris van desistir d’executar el projecte premiat i van permutar els terrenys de Sarrià per uns altres ubicats a la part alta de Barcelona, afectats per la Travessera de Gràcia i propietat de l’Hospital de la Santa Creu.

Tot plegat var desembocar en un acord entre els testamentaris i la Junta Administrativa de l’Hospital de la Santa Creu, segons el qual s’havia d’edificar l’Hospital de Sant Pau tot contemplant la inclusió d’un nou Hospital de la Santa Creu.

Finalment, l’encàrrec va anar a parar a mans de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (1849-1923), decisió qüestionada pel guanyador inicial del concurs, Domènech i Estapà, qui va publicar diverses cartes a la premsa barcelonina manifestant que no s’havien respectat els designis de Pau Gil. Per la seva banda, els metges que havien rebutjat els projectes finalistes van fonamentar la seva decisió en un escrit que també van publicar a la premsa.


Durant els següents anys, la premsa barcelonina es va fer ressò dels desacords entre els testamentaris de Pau Gil i els membres de l’Administració de la Junta de l’Hospital de la Santa Creu. Els administradors d’aquest centre volien que el seu nou hospital tingués més preeminència que l’Hospital de Sant Pau dins del projecte arquitectònic, tant en els espais com en l’ordre de construcció.

Aquest plantejament no respectava del tot la voluntat de Pau Gil, que al seu testament havia remarcat la individualitat de l’Hospital de Sant Pau. Malgrat els entrebancs, el 15 de gener de 1902 es va encetar el projecte de Domènech i Montaner, amb la col·locació de la primera pedra de Sant Pau.

La fusió dels dos hospitals en un de sol


Una altra disputa institucional va venir motivada per qui s’encarregaria del manteniment posterior de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau un cop construït. La controvèrsia es va resoldre quan, posteriorment, l’Hospital de la Santa Creu va assumir aquesta necessitat.


Després de molts desacords, el 25 d’abril de 1913 els testamentaris de Pau Gil i l’Hospital de Sant Pau van cedir tots els drets i propietats a la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l’Hospital de la Santa Creu, amb la condició que es comprometés a continuar les obres del nou recinte. Mitjançant aquesta cessió es van refondre els dos hospitals en un de sol.

Va ser a partir d’aquest moment quan l’Hospital de Sant Pau es va passar a anomenar de la Santa Creu i Sant Pau. D’aquesta manera, el nou projecte, hereu i successor directe de cinc segles de tradició hospitalària a Barcelona, resolia la crisi sanitària que patia la ciutat i rodalies.


Mentre s’edificava el nou hospital, la premsa també va recollir les disputes que tenien lloc al voltant de les obres. Els costos dels treballs i la grandiositat de l’aparença estètica del conjunt no agradaven l’Administració de la Santa Creu, que no entenia que s’invertissin tants diners i esforços en recursos artístics per executar un hospital de “pobres”. Segons Leopold Gil i Llopart, enginyer col·laborador del projecte, tots els recursos artístics emprats per Domènech tenien una raó de ser, i cap d’ells responia a l’atzar.

Les característiques del recinte


En un inici, Domènech i Montaner va dissenyar un conjunt 48 pavellons que havien de constituir l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. D’aquest conjunt, i seguint la voluntat testamentària de Pau Gil, Domènec va decidir que l’Hospital de Sant Pau tingués prou rellevància, i per això el va dotar de 12 pavellons: un pavelló d’administració, un de cirurgia, vuit de malalts i dos d’observació. Els 36 restants es van reservar a la construcció del nou Hospital de la Santa Creu, a càrrec de la seva Administració.

A proposta dels testamentaris de Gil i del mateix Domènech, el projecte es va encetar amb la construcció de Sant Pau, atès que existia la dotació econòmica específica per fer-ho gràcies al testament del banquer. Així, la seva edificació es va dur a terme entre 1902 i 1912.

Davant les dificultats econòmiques de l’Administració de la Santa Creu per fer-se càrrec del traçat inicial projectat per Domènech, la resta de pavellons van quedar en esbossos, dibuixos i plànols. Alguns d’aquests edificis van ser executats posteriorment per Pere Domènech i Roura, fill del reconegut arquitecte, que va construir-los amb un estil que difereix força de l’emprat pel seu pare.

Per a l’execució del projecte, Domènech i Montaner va comptar amb un solar obert i regular, equivalent a nou illes de l’Eixample, amb una superfície total de 145.470 m², resultat de la suma dels terrenys adquirits pels testamentaris de Gil i els que eren propietat de l’Hospital de la Santa Creu. En l’assessorament mèdic i tècnic, l’arquitecte va comptar, respectivament, amb la col·laboració del metge Manuel Salinas i l’enginyer Leopold Gil i Llopart.

Per desenvolupar l’encàrrec de la millor manera, Domènech va estudiar i visitar els hospitals més moderns d’Europa. Així va conèixer els avenços científics i funcionals de l’època i les noves solucions arquitectòniques. L’objectiu era aconseguir el major benestar possible per als malalts hospitalitzats.

De les tendències europees del moment en la construcció de centres hospitalaris, Domènech va escollir una solució mixta entre la disgregació i centralització per aplicar-la al seu model d’hospital: va aixecar diversos pavellons destinats a diferents especialitats, comunicats entre ells mitjançant unes galeries subterrànies.

L’arquitecte va iniciar la construcció del conjunt hospitalari seguint una trama urbanística pròpia, diferent de l’Eixample: va girar l’alineació del projecte 45º respecte el Pla Cerdà, dotant-lo d’independència. Aquesta concepció va permetre-li crear un recinte aïllat i independent, amb vida autònoma dins Barcelona, és a dir, una espècie de “ciutat jardí” on emmarcar un model hospitalari nou: humà, modern i funcional, però alhora estèticament bell.

Domènech va projectar la planta del recinte al voltant de dos eixos, un de vertical i un altre d’horitzontal, formant una creu. A més de reproduir l’emblema de l’antic Hospital de la Santa Creu, l’arquitecte va fer servir aquesta forma per resumir i simbolitzar la història hospitalària de Barcelona, així com la redempció i guariment dels malalts que es trobaven al recinte.

L’execució dels pavellons modernistes


Els 12 pavellons executats per Domènech i Montaner es van concebre de forma aïllada i es van destinar a especialitats mèdiques diferents, tot i que es comuniquen entre ells per galeries subterrànies de circulació. Amb els anys, s’ha demostrat que aquesta solució no només va ser encertada, sinó imprescindible per al funcionament de tot el recinte. A banda, mereix menció especial tant el sistema constructiu que es va emprar com les instal·lacions sanitàries i la climatització de les sales d’infermeria. El criteri general que es va seguir per construir els 12 pavellons del llegat Gil va ser la transversalitat en l’estructura, la il·luminació, la ventilació i la decoració de les sales.


La distribució en alçat dels pavellons es va fer de tal manera que 25 havien de ser d’un sol pis sobre semisoterrani, 11 de dos pisos sobre semisoterrani i 12 sobre semisoterrani, dedicats a diferents serveis. El pendent del terreny va comportar que es dissenyessin pavellons d’un pis o dos, per tal d’igualar-los visualment en alçada, a excepció dels pavellons de l’Administració, Operacions i el Convent, concebuts amb més alçada per marcar l’eix principal del recinte, és a dir, sud-nord.



En la seva concepció, Domènech i Montaner va comptar amb un espai de 145 m² per malalt, una proporció que fins al moment superava amb escreix el millor índex de qualsevol altre hospital europeu. En aquests metres per llit, l’arquitecte va preveure també els espais verds que havia projectat. Aquesta concepció de ciutat jardí va ser una gran novetat a l’època, ja que fins aleshores no es considerava necessari disposar d’espais oberts per a l’ús i benestar dels malalts. Així, Domènech va integrar la natura en l’espai arquitectònic, amb jardins que es van plantar a la primera fase de la construcció de l’hospital, és a dir, entre el 1902 i el 1912.



Com a arquitecte modernista, Domènech i Montaner va crear un projecte integrador de totes les parts de l’edifici, fins i tot tenint en compte les arts industrials aplicades. A més, amb la seva arquitectura va intentar resoldre problemes de caràcter funcional per a la bona praxi mèdica o relacionats amb la higiene hospitalària.

El recinte al segle XXI


El conjunt arquitectònic de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un referent molt important del patrimoni i la cultura de la ciutat de Barcelona en particular, i de Catalunya, en general. El seu valor arquitectònic i patrimonial van més enllà de la seva localització urbana, prenent una dimensió de ressonància europea i internacional. Exemple d'això és la declaració el 1997 juntament amb el Palau de la Música Catalana de Patrimoni Mundial per la UNESCO, per la seva singularitat constructiva i bellesa artística.



El trasllat de l’activitat sanitària a un nou edifici, a finals del 2009, va permetre l’inici de la rehabilitació del conjunt modernista per tal de recuperar el valor artístic i patrimonial de l’obra de Lluís Domènech i Montaner. Des de la seva inauguració, al febrer de 2014, el Recinte Modernista de Sant Pau és un nou espai cultural compromès amb la difusió de la història de la institució i la importància de l’obra de Domènech. A més, els antics pavellons són la seu d’un centre de coneixement format per institucions internacionals capdavanteres en les àrees de la salut, l’educació i la sostenibilitat.