La Fundació Privada

Història

Els orígens medievals


Sant Pau neix l’any 1401 de la unió dels sis petits hospitals que hi havia en aquell moment a la ciutat de Barcelona.

Un acord entre el Consell de Cent i el Capítol Catedralici va fer possible la creació de l’Hospital de la Santa Creu, un nou centre hospitalari que durant els següents segles seria el gran referent mèdic i assistencial de la ciutat. La Molt Il·lustre Administració, un òrgan format per dos prohoms de la ciutat i dos representants del Capítol Catedralici seria l’òrgan encarregat de la gestió del nou Hospital.

 

Els orígens medievals de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau


La necessitat d’atendre el creixent nombre de pacients a la Barcelona de principis del segle XV va comportar que el 1401 es fusionessin sis hospitals de la ciutat. Aquest fet va desembocar en l’acord constituït entre el Capítol Catedralici i el Consell de Cent de Barcelona per a la construcció d’un nou hospital, el de la Santa Creu, paradigma del gòtic civil català, i origen del posterior Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
 


 

Emplaçat al barri del Raval, on s’alçava l’antic Hospital del Canonge Colom, el 17 d’abril de 1401 es col·locaven les primeres pedres de l’Hospital de la Santa Creu.

Les donacions i els privilegis reials


Al llarg dels segles, l’Hospital de la Santa Creu es va anar ampliant, gràcies a les donacions de barcelonins benestants que deixaven part dels seus béns a la institució.

Malgrat les donacions, el procediment per obtenir els mitjans necessaris per al bon funcionament de l’entitat era deficient. Davant d’aquest fet i atesa la importància de mantenir l’hospital, la monarquia va concedir-li diversos privilegis des del seu inici.

Un dels més importants data de l’any fundacional de l’Hospital, el 1401, quan el rei Martí l’Humà va atorgar a la seva administració el privilegi de construir cases de veïns sobre el Rec Comtal. Un altre de significatiu és el “Privilegi de les Comèdies” que Felip II (1527-1598) va concedir el 1587, confirmat el 1771 per Carles III mitjançant una Cèdula Reial.



 

Segons aquest document, l’Hospital de la Santa Creu tenia a Barcelona el dret exclusiu de les representacions teatrals, els beneficis de les quals servien per mantenir la institució. Aquest privilegi, perllongat fins el 1844, va permetre als administradors de l’Hospital a edificar el 1603 la Casa de Teatre de la Santa Creu en uns terrenys extramurs al Pla dels Ollers.

Perdut el privilegi, van començar a proliferar diferents teatres a la ciutat comtal. El més important d’ells fou el Gran Teatre del Liceu, inaugurat el 1847. Davant la competència, el teatre de l’Hospital de la Santa Creu va restaurar la seva façana i es va rebatejar el 1840 amb el nom de Teatre Principal. D’aquesta manera, tractava de marcar distàncies amb els nous teatres de la ciutat per tal de destacar que havia estat el primer de tots ells en posar-se en funcionament.

Un hospital que es queda petit


A finals del segle XIX, l’augment demogràfic de Barcelona va coincidir amb un descens important de rendes, llegats i ingressos procedents del Teatre Principal. Tot plegat va repercutir en l’endeutament de l’Hospital, que va entrar en una etapa de crisi.

D’altra banda, es començava a fer evident el deteriorament del recinte sanitari, que començava a resultar petit i antiquat. Les seves sales, espaioses per cobrir les necessitats de la ciutat en un altre temps, havien esdevingut petites per a la quantitat de malalts que calia atendre-hi.